Política...
Ascens i fracàs de la globalització del Maoisme
Alex Mestre
Ascens i fracàs de la globalització del Maoisme : bases per a la política actual de la Xina envers el continent africà.
A les darreries de la dècada dels anys 50, les relacions entre la Xina i la URSS entren en un punt mort. D´una banda, Mao porta 10 anys aconseguint transferències de coneixment i equipament militar de la URSS suficients per a garantitzar la construcció de la Bomba. Per l´altra, les desaveniències entre Jruschov i Mao iniciades amb la crítica del primer a Stalin en el congrés del 56 viuen un nou capítol amb la visita del líder soviètic als EUA al 1959. Mao es troba aleshores amb l´oportunitat històrica d´esdevenir el líder internacional dels oprimits, donat que els “revisionistes” soviètics s´estaven allunyant del marxisme. Mao creia que per implantar el socialisme era necessària la guerra, mentre que Jruschov no compartia aquest punt de vista.
El moment era especialment oportú, donat que la descolonització es trobava en ple apogeu, i a Àfrica estaven sorgint nombrosos moviments anticolonialistes proclius a la guerra de guerrilles, aspecte en el que Mao comptava amb una enorme reputació. Mao imagina aleshores un escenari en el que la Xina es convertiria en el centre de la revolució mundial. És a dir, constituir el seu propi bloc i no veure´s relegat pels soviètics a un paper secundari dins la jerarquia comunista internacional. Ja des de començaments del SXX, i en ple apogeu de l´imperialisme occidental, però, des d´Àsia ja es vingueren promoguent les idees de l´autosuficiència i l áutodeterminació.
Aquest pla es basava en dos factors : d´una banda una campanya propagandastíca que permetés enganyar al visitants estrangers i ocultar-los la fam que es passava a Xina. Aquesta era una condició indispensable per esdevenir un líder creible a escala internacional. De l´altra, l´autopromoció de Mao en el estranger consistia en tres grans contribucions : armes, diners i menjar. Els primers en rebre els obsequis de Mao foren els argelins, que combatien contra els francesos en la guerra anticolonial més important del continent. Però un cop que Argèlia aconseguí la independència al 1962, la influència xinesa es va esvair.
Els plans inicials de Mao patiren un ralentiment, donat que Jruschov llançà un pols a Kennedy en la crisi dels míssils cubans del 62 que el tornà a colocar com a primera figura internacional de l´antiimperialisme. Com a contrapartida, però, Mao va desbancar Nehru en la carrera pel lideratge del món en vies de desenvolupament, cursa que s´havia iniciat al 1955 a Bandung, en el transcurs de la primera conferència Afro-Asiàtica.
A partir del 1965 Mao torna de nou a la càrrega per a convertir-se en el líder de la revolució mundial. El prestigi de la seva imatge es fonamenta aleshores en el nou impuls donat al seu programa de míssils i l´inici de la Revolució Cultural. El primer pretenia convertir la Xina no només en exportadora de ideologia, sinó també d´alta tecnologia militar. El segon va permetre introduir el Llibre Roig en més de 100 països i estar present en l´escenari intelectual del Maig del 68.
Tot i així al final de la dècada dels 60´s queda patent que si bé la figura de Mao a nivell internacional és ampliament reconeguda, els grups maoistes radicats en el continent africà no havien aconseguit grans avenços. Els radicals africans preneien els diners de Mao amb un gran somriure però després no seguien les seves instruccions. Mao fracassa en el seu intent de derrocar Mobutu, president de Zaire. Menys èxit va tenir amb l´Egipte de Nasser. A l´esclatar la Guerra dels Sis Dies aconsella a Nasser atreure l´exèrcit d´Israel a la península del Sinaí i inclús després fins a Jartum per a duur a terme una guerra de guerrilles a l´estil xinès. Nasser ho descarta perquè “en un desert no es pot fer una guerra d´alliberacó nacional donat que no hi ha població”.
Una de les claus principals per a explicar aquest fracàs fou la insistència de Mao en el fet que els que estiguéssin amb ell havien d´estar en contra dels soviètics. Aquesta estratègia fou especialment perniciosa a Amèrica Llatina, on Castro repudiava els xinesos. La creació de Sendero Luminoso al 1980 és potser l´únic “éxit” d´aquesta estratègia.
La Xina actual és una economia que instala les seves empreses en mercats estratègics. Però no tot són flors i violes. Amb el problema agrari per resoldre i un descontentament social latent degut a l´augment de la desigualtat social, la projecció exterior de Xina es pot veure ralentitzada per problemes interns. L´altre autèntic maldecap dels dirigents xinesos és el petroli, autèntic “taló d´Aquiles” de l´economia xinesa. La Xina cerca assegurar-se un aprovisionament energètic alternatiu al del Golf, cada cop més dominat per les potències occidentals. A l´Àsia Central també s´hi troben els nord americans des de fa 10 anys, i, tradicionalment, ademés ha estat una xona d´influència russa. En aquesta zona ha de competir també amb els indis.
És per això que des del 2003, moment en que esclata la II Guerra del Golf, els xinesos cerquen diversificar les seves fonts de consum de petroli en tercers països com el Sudan o Veneçuela. La Xina ha esdevingut un dels principals valedors internacionals del govern del Sudan, que subministra el 7% del petroli que es consumeix a la Xina i es troba directament implicat en les masacres de Darfour. Els xinesos compten en inversions, ademés de al Sudan, al Txad, Nigèria, Argèlia i Libia.
Els xinesos no només cerquen jaciments alternatius, sinó que per tal d´assegurar-ne l´aprovisionament han creat el denominat “collar de perles” (bases i vincles diplomàtics en les rutes marítimes d´aprovisionament).
L´expansió de la influència xinesa a l´Àfrica és persistent des d´uns anys ençà. La recent celebració d´una cimera al més alt nivell entre la Xina i diversos Estats Africans així ho demostra, així com la creació de consorcis gegantins com la China National Petroleum Corporation, la China Petrochemical Corporation o la China Offshore Oil Corporation. Els EUA no són aliens a aquests fenomen i han decidit crear un nou comandament militar exclusiu pel continent africà.